La crisi del sistema educatiu català ha viscut un episodi que no ha fet sinó elevar la sospita que la nostra educació no solament no ha millorat els últims quatre anys, sinó que ha empitjorat. La manipulació del protocol per a les proves PISA, tot descartant el 23% dels candidats preseleccionats per als exàmens de matemàtiques i de comprensió lectora, fa suposar que els resultats que s’haurien obtingut haurien estat encara més lamentables que els de fa quatre anys. Això hauria desmoralitzat més la classe docent que la discent i les seves famílies. La “societat” sol quedar-se tan ampla davant d’aquesta mena de problemes, que —s’ho pensen— no afecta la butxaca dels ciutadans.
Read more ‘El Pulso’ de ‘Hoy por Hoy’ en directo, en EL PAÍS
Una pobra educació pública no comporta als nostres dies, als països amb economies desenvolupades i classistes, cap atzucac: l’administració pública i molts altres sectors laborals queden assegurats per l’eficàcia de les escoles concertades i, en especial, les privades.
Quan s’analitza amb calma què pot haver succeït a Catalunya, més encara si tenim present l’enorme qualitat de la nostra tradició pedagògica abans i durant la Segona República, la lògica més elemental ens porta a indagar quines diferències de rigor poden diferenciar l’educació a Catalunya de la de la resta d’Espanya o del continent, o la d’altres temps històrics. Una raó de pes és, sens dubte, la presència a les aules escolars, ara, d’una quantitat important de persones vingudes d’altres llocs. És impossible que un jove acabat d’arribar —o que només ha après a casa una llengua que no és ni la catalana ni la castellana— pugui entendre què li està dient el professor o la professora. Per això s’han creat les dites “aules d’acollida”, i per això els sindicats de l’ensenyament demanen més mitjans i més atenció. D’altres qüestions d’ordre sociològic —com ara el desprestigi de l’autoritat dels professors, la relaxació general de la dita “urbanitat” o les noves formes, precoces, de relacions afectives— són presents a tots els països del nostre entorn, i, doncs, no expliquen que la nostra educació obtingui resultats força inferiors: aquestes determinacions són una part de la davallada general de l’educació a la majoria dels països desenvolupats.
Quan hi afegim l’impacte de les noves tecnologies, des de l’inici dels telèfons intel·ligents fins a la dita “intel·ligència artificial” —expressió que, ella sola, hauria de fer tornar vermell qualsevol ministre o conseller del ram—, se suma a les “determinacions socials” o a l’actual “sociologia del coneixement”, fins i tot a l’ús del català com a llengua vehicular, un element certament pertorbador —això seria motiu d’un altre article. La idea que el saber, la informació i qualsevol càlcul matemàtic s’aconsegueixen gràcies a l’acció del polze sobre un estri portàtil és la causa major que molts escolars considerin que anar a estudi no serveix de gaire. L’esport i les gresques campestres queden estàlvies en aquest procés: per això un pare de família pot trobar suportable que el seu fill no conegui l’abecedari, però insuportable que no sigui un bon atleta. La cosa va així i cal ser molt optimista, molt ric o molt patriota per negar-ho o restar-hi indiferent.
A la ignorància cal afegir-hi una qüestió encara més preocupant: l’esperit crític ha desaparegut, la indiferència plana damunt la ignorància i la converteix, llavors, en una ciutadella inexpugnable i una arma insubstituïble, molt amiga del despotisme. Hi ha cap mesura capaç de revertir aquesta situació?
Read more Laura Gost explores an overpopulated society in ‘The Price of Being Born’
Acceptarem que la idea següent farà riure molta gent: si el problema resideix en el descrèdit quasi absolut de tot el que en l’educació d’una criatura o d’un jove no és pràctic, engrescador, científic, tècnic, útil, lucratiu o prometedor —un descrèdit consegüent a la tecnificació no solament de les eines de comunicació, sinó també de l’art de la pedagogia, que sembla que només sàpiga fer estadístiques i algorismes, sense haver-se aturat mai a pensar quin és el veritable sentit de tota educació—, llavors el primer que s’hauria de fer és restaurar i multiplicar aquelles matèries d’ensenyament que són les úniques capaces de posar en dubte les virtuts de tot el que predomina; val a dir: potenciar la literatura en primer lloc, la capacitat de comprendre o escriure un text, les pel·lícules “polifòniques” i no espectaculars —Woody Allen serviria—, la música, la història política, la filosofia, la sociologia o la història de les religions: totes elles disciplines considerades “de farciment”.
Entre aquestes matèries, un podria proposar tres actuacions prioritàries que resultarien de gran eficàcia: la lectura i discussió col·lectiva a l’entorn de novel·les ben triades —riques en punts de vista i idees discutibles—, la música —la més espiritual i menys “frenètica”, si se’ns permet l’expressió; vegeu Mozart— i la història de l’art, suma de produccions estètiques que escapen quasi sempre al criteri d’“utilitat immediata” i que demostren que el gènere humà, avui com ahir, és capaç de manifestacions que quasi resulten un atemptat contra la lògica dels negocis i l’eficàcia enlluernadora de la tècnica. Tot això actuaria com un antídot, barrera i resistència contra el poder del paradigma tecnicocientífic, sense anul·lar-lo gens ni mica: el posaria al lloc que cal.
Cap paideia, cap ciutadania de qualitat, no s’han construït mai sobre els coneixements tècnics o científics, sinó gràcies a les religions (potser irrecuperables) i a les humanitats. La ciència i la tècnica han fet molt de bé a la humanitat, però han eclipsat progressivament tot allò que deriva del fet que els éssers humans posseïm una ànima superior a la d’animals, vegetals i minerals.
Read more Josep Lluís Trapero dimite como director general de la policía de Cataluña
